Presentació, a Barcelona, d’Ocells obscurs de mi

Presentació d’Ocells obscurs de mi – Amb Manuel Forcano, Xavier Montoliu i Jaume C. Pons Alorda

Llibreria La Impossible, Barcelona, 1 de desembre de 2014 – 19.30 hores

Aquest dolor, aquell dolor

Bon vespre, amigues i amics,

En primer lloc vull manifestar el meu agraïment a la casa, aquesta magnífica llibreria, per acollir-nos avui vespre. En segon lloc, gràcies, també, per tan bona companyia, i per les belles paraules que l’han substanciada als amics Manuel, Xavier i Jaume. I també, és clar, gràcies a vosaltres, per haver vingut a sentir-nos.

Poques vegades com avui em sent obligat a afegir alguns mots al pòrtic silenciós que introdueix els meus versos. En tot poema o conjunt de poemes hi hauria d’haver les claus, al meu parer, per a obrir-lo o per a tancar-lo, i per tant sovint en una situació com aquesta res no m’és tan injustificat com l’excusa, la causa o la certesa.

Així, doncs, comencem, en aquest territori d’excepcionalitat, amb una pregunta: ¿Com de propers poden ser, en els extrems, dolor i plaer estètic? Aquest és l’interrogant amb què vaig començar a escriure, ara fa més de tres anys, un volum que havia de portar per títol, inicialment, Fràgil. En aquest títol ja hi havia, o així ho creia, una declaració d’intencions; però curiosament no fou, al final del procés, el títol definitiu del llibre.

La idea inicial en començar el projecte era, doncs, reflexionar sobre el dolor de la pèrdua. Escriure sobre la desaparició de l’ésser estimat i sobre els efectes que aquesta escriu sobre el fràgil llenç de la presència i del present d’aquell qui observa i d’aquell qui s’observa a si mateix.

Volgué l’atzar que un fet accidental, i potencialment pertorbador, introduís en la meva escriptura una tinta encara més obscura, i que els ocells que des del primer poema del llibre s’estampaven contra un vidre que encara era translúcid anassin tornant, amb cada cop (o cada cop) més obscurs.

Fou un dia de març de 2012. La mare portava uns dies molt refredada. Un refredat sord i fort. Passà unes males nits i els fills i el metge, potser, minimitzàrem l’abast de la malaltia. El fet és que la meva germana, que acabava de sortir de treballar de Son Espases (l’hospital de referència a Mallorca), s’aturà a veure-la. De seguida que s’assegué al seu costat, ma mare li digué: “no m’acab de trobar bé”, i caigué desplomada a terra, amb dificultats serioses per a respirar, fins que deixà de fer-ho. Si la meva germana, des de fa anys professionalment infermera (i des d’aleshores, en l’àmbit familiar, la nostra particular heroïna), no hi hagués estat ni hagués practicat la providencial reanimació, no sé si ma mare hauria arribat a sentir mai el seu fill parlant, en els poemes que avui presentam, del dolor de la pèrdua.

Aturem-nos, però, un segon. Observem la línia temporal. Jo havia començat, abans d’aquest episodi, a treballar en un recull de poemes que parlava de la mort, del dolor de la pèrdua i del poder de la bellesa per a confrontar-s’hi. No sé fins a quin punt l’ensurt formidable que ens donà mumare (que, al capdavall, malgrat la lenta recuperació, es resolgué feliçment) condicionà la meva mirada, el meu vers. Sí sé, simplement, com de fràgil, però, em féu sentir aquella situació.

El volum prengué forma. La d’un llibre amb tres parts definides i clarament diferenciades, unides pel lligam d’una por que es confon, nocturnament i obscura, amb el dolor, amb el mal al cor. Així, hi trobam una primera part, que porta per títol En desolat feu, on els poemes estableixen diàlegs aparellats des del desconcert provocat per la desaparició.

Una segona part, que porta per títol Vanitas, formada per catorze proses poètiques. Per a escriure aquestes proses, vaig inspirar-me en un tema que en Toni Catany coneixia com ningú, el de les natures mortes. Per això la meva intenció inicial fou, mentre ell era viu (i quan ja havíem començat a treballar, conjuntament amb en Toni Garau, en el projecte d’una Fundació que portàs el seu nom i que en preservàs el llegat), la meva intenció, com deia, fou dedicar-li aquesta secció central del llibre.

A la darrera part del poemari, que porta per títol Contra aflicció, m’expòs a l’aflicció, [perdó, volia dir a la reflexió] de com d’important és la bellesa per a enfrontar-se al dolor. Aquesta és una idea que dec, segurament, al mestratge del fotògraf, de l’amic que ens deixà, sobtadament, el 14 d’octubre de 2013, ara fa un any i escaig.

Des d’aquell dia que he viscut en un desconcert difícil d’explicar, i en les pàgines d’aquest llibre us puc assegurar que he trobat, llavors, no ja el conhort, sinó potser, senzillament i simple, petites dosis de voluntat per a refer-me.

El llibre vaig decidir, quan acordàrem amb na Maria Muntaner, l’editora, la data final de publicació, dedicar-lo sencer a la memòria de Toni Catany. Es tractava, al capdavall, d’ampliar la dedicatòria de la part central del volum a totes les seves pàgines, que de sobte havien cobrat un nou color i un nou sentit, una música diferent que em sembla que hi sent, ara, quan en revís tots els versos.

Partia, doncs, d’aquell dolor i he arribat a aquest dolor.

M’agradaria acabar la meva intervenció llegint-vos tres poemes de la tercera i última part del llibre, la que al meu parer projecta una mica d’esperança o d’optimisme, de fe (si em permeteu la gosadia) en la bellesa per a superar la pèrdua.

Salut i poesia.

Gràcies.

A més…

Aquí, el text per a la presentació de Xavier Montoliu